En una junta de pares de família de certa escola, la directora ressaltava el recolzament que els pares han de donar als fills. També demanava que es fessin presents el màxim de temps possible. Ella entenia que, encara que la majoria de pares i mares d´aquella comunitat fossin treballadors, haurien de trobar una mica de temps per a dedicar i entendre els fills.

  Tanmateix, la directora es va sorprendre quan un dels pares s´aixecà i explicà, de manera humil, que ell no tenia temps de parlar amb el seu fill durant la setmana, que quan sortia per a treballar era molt d´hora i el seu fill encara estava dormint i que quan tornava de la feina era molt tard i el nen ja no era despert. Va explicar, a més, que havia de treballar d´aquesta manera per sostenir la seva família. I va explicar, a més, que l´angoixava molt no tenir temps pel seu fill i intentava redimir-se anant a fer-li un petó cada nit quan arribava a casa i, per a que el seu fill sapigués de la seva presència, li feia un nus a la punta del llençol que el cobria. Això succeïa religiosament cada nit quan anava a fer-li un petó.

  Quan el fill despertava i veia el nus, sabia a travès d´ell que el seu pare havia estat allà i li havia fet un petó. El nus era el mitjà de comunicació entre ells.

  La directora es va emocionar amb aquella singular història i es va sorprendre encara més quan va constatar que aquest nen era un dels millors alumnes de l´escola.
  El fet ens fa reflexionar sobre les múltiples maneres en què les persones poden fer-se presents i comunicar-se entre si. Aquell pare va trobar la seva manera, que era simple però eficient. I el més important era que el seu fill percebia, a travès del nus afectiu, el que el seu pare li estava dient..

  Algunes vegades ens preocupem tant per la manera de dir les coses que ens oblidem del principal, que és la comunicació a travès del sentiment.

  Detalls senzills com un petó i un nus a la punta d´un llençol significaven per aquell fill molt més que els regals o les disculpes buides.

  Es vàlid que ens preocupem per les persones, però és més important que elles ho sàpiguen, que puguin sentir-ho.

  Perquè existeixi comunicació, és necessari que les persones "escoltin" el llenguatge del nostre cor, ja que, en matèria d´afecte, els sentiments sempre parlen més alt que les paraules. És per aquest motiu que un petó, revestit de l´afecte més pur, guareix el mal de cap, la rascada al genoll, la por a la foscor.

  Les persones tal vegada no entenguin el significat de moltes paraules, però saben enregistrar un gest d´amor, encara que aquest gest sigui només un nus.

Autor desconegut